Ansietat, malestar general, ira, inquietud, impaciència, negació, sentiment de culpa, autoestima baixa? Tens nomofòbia. O el que és el mateix, t’has deixat el mòbil a casa. La nomofòbia és la nova malaltia de moda, un trastorn emocional que afecta el 53% dels usuaris de telèfons mòbils provocat per la por irracional a sortir al carrer sense ell. Per què ens posen tan nerviosos?

La nomofòbia no estudia la por irracional al gnomos, no. És la denominació que li han donat els anglesos a la psicopatia: no-mobile-phone-phobia. I és que avui per avui, el mòbil és una part més del nostre cos. Un artilugi electrònic aferrat a les nostres extremitats superiors que les allarga i connecta al nostre cervell amb el món exterior i el nostre món interior. Podríem comptabilitzar dotzenes de motius pels quals patir si oblidem l’smartphone o el ‘zapatófono’ a casa. En primer lloc pel fet d’estar localitzables. Ja sigui per a rebre notícies bones o dolentes, volem saber al minut què és el que està passant. El mateix succeeix amb el fet d’estar informats: sempre hi ha algú que sap abans que tu què ha passat aquí o allí i el què ha dit tal o qual persona.

Es tracta d’una pura qüestió de costums adquirides per satisfer una sèrie de necessitats que, siguin o no indispensables per viure en un estat de plena salut, no es poden canviar així com així. Però abans podíem viure sense telèfon mòbil? I és clar que sí. Abans no existien ni les xarxes socials, ni les apps de missatgeria instantània, ni la connexió a Internet al mòbil que ens permet consultar qualsevol cosa en qualsevol moment en l’extens oceà de coneixements que és Internet. Abans portàvem rellotge; una agenda amb el nostre calendari d’activitats; una agenda de contactes; el diari a primera hora del matí; un llibre per matar el temps quan viatjaven en transport públic; la targeta del metro, de bus o de tren; un mapa de la ciutat; una llibreta d’apunts… Ara portem un telèfon mòbil que ho incorpora tot.

Per no dir d’aquelles persones que porten el seu propi centre de treball i poden respondre emails importants en el mateix moment que el reben. De la mateixa manera que no podem, tampoc, passar per alt els moments de descans i d’oci: saber què fan els teus amics, on has quedat per la tarda, xafardejar (o ‘stalkejar’ com ho diuen ara), jugar a l’últim joc addictiu mentre anem al lavabo, fer fotos de tot i posar-li filtres bonics, simplement perquè podem fer-ho.

No es tracta de posar-se a analitzar les característiques comuns dels ‘malalts’ com ja han conclòs alguns estudis: autoestima baixa, problemes d’acceptació del propi cos, dèficit d’habilitats socials o en la resolució de conflictes… És clar que som nomofòbics! Ho som tots i ho som per necessitat.

Aquí us deixem la campanya ‘L’anul·lador del cel·lular’ perpetrada amb molt enginy per una coneguda marca de cervesa brasilera. Hem de destacar que, per suposat, sempre hi ha una excepció: els amics i les cerveses són sagrades.

Alexia Domínguez