Fa alguns dies, esmorzant un deliciós Capuccino a la Bodega Granados discutia amb una companya de feina sobre l’escàs rendiment que li treuen els partits polítics espanyols a les xarxes socials i, en general , a tots els recursos que ofereix el món Online. Cabria pensar que, sent unes entitats amb una presència pública tan eminent, haurien de cuidar alguns aspectes bàsics a la xarxa . Ara bé, si fem una ullada a la presència dels diferents partits i, alhora, de les seves fundacions, podem definir infinitat d’errors que podrien desencadenar crisis de comunicació i de reputació monumentals: des de pàgines web on els avisos legals brillen per la seva absència, fins a perfils de Twitter i Facebook estratègicament mal orientats i, a la pràctica, mal gestionats, utilitzats únicament com una agenda institucional o com un canal per exposar, sense feedback cap, els seus missatges. Aquest és el seu taló d’Aquil·les i l’han cuidar bé.

Vull fixar la vista en aquest últim aspecte: per què els partits pensen i utilitzen les xarxes socials només com un instrument unidireccional? No seria més útil generar una comunitat virtual que permeti una comunicació constant amb els altres usuaris i així descobrir les seves inquietuds, interessos i demandes? No oblidem que, al cap i a la fi, aquesta és la seva raó de ser: recollir tots aquests inputs que provenen d’un segment concret de la població i així representar-lo fidelment en les diferents estructures de poder. En aquest sentit, i per consolidar la seva presència a la xarxa, cal enfortir un concepte desconegut per aquests ens: l’engagement. No n’hi ha prou amb dotar els webs i les diferents xarxes socials del partit amb contingut de valor, és imprescindible que aquest sigui difós mitjançant perfils no oficials del partit, és a dir, simpatitzants, militants o usuaris afins a la ideologia d’aquest que per iniciativa pròpia comparteixin amb el contingut en qüestió. Per arribar a aquest punt es fa necessari fidelitzar el públic, convertir els seguidors a fans actius, que traslladin la seva satisfacció amb la xarxa del partit mitjançant la seva activitat contínua influenciant en altres usuaris de forma automàtica. Per aconseguir-ho és primordial tenir cura dels usuaris ja existents però, com s’aconsegueix això?

No hi ha una fórmula exacta per aconseguir-ho, ja que, cada públic exigeix ​​i es comporta d’una manera diferent. Ara bé, hi ha unes bases sobre les quals actuar i que, ara per ara, els partits no tenen: És imprescindible generar respostes ràpides, demostrar a l’usuari que les seves preguntes i peticions són respostes amb la major celeritat possible, és a dir: estar atent a la xarxa. Cal generar activitats perquè els usuaris puguin participar: accions que permetin al partit transmetre el seu missatge de forma diferent, arribant al públic directament i facilitant la seva participació . Mesurar i controlar els usuaris més influents ja que poden convertir en altaveus de l’activitat i missatges del partit i, per tant, és fonamental interactuar correctament amb ells a causa de la capacitat comunicativa de què disposen.

Això és només una pinzellada de l’oceà de possibilitats que els partits desaprofiten diàriament a la xarxa i és essencial adaptar-se. Per a mostra un botó: Max Weber definia els partits polítics com “formes de socialització que , descansant en un reclutament (formalment) lliure, tenen per fi proporcionar poder als seus dirigents dins d’una associació i atorgar per aquest mitjà als seus membres actius determinades probabilitats ideals o materials”. Si la població ha canviat la seva manera de socialitzar-se, per què els partits no són capaços d’adaptar-se?.

Sandra Oriol