La irrupció de les xarxes socials, especialment de Twitter, fou aplaudida com un espai de llibertat, una finestra on poder abocar opinions sense cap mena de censura i lligams i en què, per primer cop juntament amb Facebook, podíem esdevenir protagonistes públics del debat, abans reservar per a periodistes i tertulians. Aquesta perspectiva inicial, en què la majoria encara hi seguim creient, s’ha vist entelada per un recent sondeig del centre d’estudis Pew de Washington, titulat ‘Social Media i l’espiral del silenci’, que llança dubtes sobre aquesta sinceritat amb la que suposadament ens expressem a les xarxes.

Aquesta enquesta, realitzada a 1.801 persones i de la que en parlava La Vanguardia el passat 4 d’octubre, capgirava aquesta visió un pel quimèrica de que, per fi, amb les xarxes socials tothom ens sentim molt més lliures. Tanmateix, a l’hora de la veritat, els qui compartim els nostres sentiments, opinions i/o reflexions a través d’aquestes plataformes tendim a autocensurar-nos per por, simplement, al què diran. Li poden dir hipocresia, covardia o poquesa, però en realitat és aquest temor tan humà a ser centre de les crítiques i a iniciar a les xarxes una espiral de reprovacions sense aturador que al final acabarà per guanyar-nos. I més si tenim en compte que quan Twitter va obrir les seves portes ho va fer per a tothom, inclosos els trols. Ja ho deia Inmanuel Kant: “Mai discuteixis amb un estúpid, et farà baixar al seu nivell i allí et vencerà per experiència”.
L’enquesta, realitzada arran de les revelacions d’Edward Snowden sobre els espionatges de la NSA, assenyala, per exemple, que la majoria de persones tendim a ocultar les nostres opinions a les xarxes socials si sabem de sobres que aquestes no combregaran amb la visió de la majoria (58% dels enquestats). Al contrari, ens mostrem molt més disposats a debatre en públic sobre aquest mateix assumpte (86% de les respostes). És a dir, el simple indici de poder quedar en minoria tendeix a coartar-nos i a frenar la verbalització pública del nostre parer.

No és tracta d’una actitud afalagadora ni tampoc de tirar floretes, ans al contrari, és aquest estat tan natural i lògic que ens empeny a fugir d’un possible ‘aïllament social’, com assegurava la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neuman, creadora del concepte “l’espiral del silenci”.

El sondeig va més enllà i demostra que fins el 33% dels missatges que escrivim els usuaris al Facebook o al Twitter no arriben a enviar-se mai.

L’autocensura no és un comportament únic de les xarxes socials. En la nostra comunicació verbal tendim al que comunament se’n diu “mossegar-se la llengua” i també els periodistes opten per evitar i/o usar determinats modismes en funció del mitjà per al que escriuen. Si en el primer cas es tracta de salvar-se del focus de les crítiques, en el segon, de ser conscient de qui et paga la nòmina.

Josep Garriga

@jgarrigaar