Allí, sota la Muntanya Sinaí, es va amuntegar una enorme massa de professionals. Era un grup heterogeni: directius de comunicació, presidents, directors generals, consellers delegats, caps de seguretat i medi ambient, directors de recursos humans, ministres, alcaldes, rectors,… Tots parlaven entre si, quan es va fer el silenci. Els presents van alçar la vista quan van albirar una figura sota el cel ennuvolat.

Era el profeta. La seva missió era clara i inequívoca. Mostrar el camí per arribar a ser un bon portaveu. En un pergamí havia escrit un decàleg amb les deu màximes indiscutibles i de rigorós compliment. El profeta també va assenyalar la importància de difondre el contingut d’aquell pergamí per tots els racons del món.

“No és la panacea que esperàvem”, van cridar alguns dels allí presents. El profeta, sorprès, va baixar de la muntanya i amb summa brevetat va etzibar: “Aquestes màximes sense treball, de la mateixa forma que el treball sense aquestes màximes, us conduiran al no-res. Treballeu”.

I així, van néixer els Deu Manaments del Portaveu.

I. Recordaràs que parlar no és el mateix que comunicar.
II. No actuaràs a títol personal.
III. Primer escoltaràs, després comunicaràs.
IV. No improvisaràs.
V. Diràs la veritat per sobre de totes les coses.
VI. Recordaràs què comuniques, on, com i a qui.
VII. Estaràs segur i convençut del que comuniques.
VIII. No vacil·laràs ni vagarás.
IX. No pronunciaràs les paraules off the record.
X. Humanitzaràs els missatges.

Alejandro Teodoro