Aquesta setmana a Vitamine! ens plantegem fins a quin punt els nous canals de comunicació estan afectant la normativa del llenguatge i si pot considerar-se una evolució reformista o el començament de la seva total destrucció. No ens hem posat d’acord. Mentre uns advoquen perquè tota evolució de la societat comporta una evolució del llenguatge, altres defensen la puresa de la llengua com un ens intocable al marge d’aquella. Tots tenen la seva part de raó. D’una banda, es podria pensar que el llenguatge d’Internet castiga: els anglicismes, l’argot informàtic, el ciberllenguatge, els xats… La immediatesa, la rapidesa i l’espontaneïtat han esdevingut així conceptes nocius per a l’ús correcte de la llengua. De l’altra, considerem obligatori conèixer i aprendre a utilitzar tots els codis sorgits de l’evolució dels suports i canals comunicatius, si els considerem fruit del progrés d’una societat en constant moviment.
Em ve al cap la màxima de McLuhan “el mitjà és el missatge”, encunyada en plena Era de la Informació sota el paraigua del concepte “d’aldea global”, terme que descriu les conseqüències sòcio-culturals de la comunicació immediata estimulada pels mitjans de comunicació (fins aleshores la TV, la ràdio, la premsa, la fotografia, el cine i la telefonia).
Doncs bé, les coses han canviat. A l’Era d’Internet, “el mitjà és el llenguatge” i la “aldea” no és global, sinó digital. La comunicació digital no canvia el missatge, com bé ho fan els mitjans tradicionals, allò que es modifica es el llenguatge: les formes d’expressió, les paraules, les estructures lèxiques i gramaticals, la simbologia… Per tant, la llengua no desapareix, sinó que al seu voltant es creen nous codis lingüístics i s’utilitzen en certs canals, però no en tots. Abans, la gent escrivia com parlava, aquella era la base de la gramàtica; ara, la gent parla d’una manera i escriu d’una altra, però sota unes “regles no escrites” en contextos delimitats que no transcendeixen més enllà del seu espai eteri. Primer van ésser els missatges de text, després la configuració del correu en els mòbils. De seguida van arribar les xarxes socials, les Apps de missatgeria instantània gratuïta i, amb elles, la brevetat del missatge.
Cert és que en la nostra vida diària ja no ens fixem tant en com escrivim el que escrivim. Utilitzem abreviatures; no respectem els signes de puntuació, d’exclamació ni d’interrogació; no existeixen les majúscules; es perden els accents; i aquesta manca d’atenció provoca errors ortogràfics que, a priori, en altres tipus de suports no cometríem. No hauria de ser així, no. Però ho és. El llenguatge comú es perverteix, sempre. És una qüestió d’ús. Clar que no d’abús. Siguem conscients del risc d’oblit de la bona escriptura, però no siguem tant puristes. No parlem de fer literatura. Intrínsec en un nou canal de comunicació, estan els nous suports, les noves dinàmiques d’interacció, els nous hàbits d’acció i, per tant, els nous codis lingüístics i els llenguatges propis sorgits de la quotidianitat de l’ús. Avui dia, un nen aprèn abans a identificar la icona d’un joc en una tableta que a parlar. Aquesta és la realitat. No és res més que una qüestió empírica. La pregunta és: Ens continuem entenent? Aquest “mal ús” del llenguatge, que no de la llengua, perjudica el significat? Som capaços d’adequar la nostra llengua al format, al context i a l’espai igual que l’adeqüem al receptor?
Si a l’hora d’escriure hom no és capaç de diferenciar entre canals, suports i mitjans, no és culpa dels nous llenguatges que es deriven d’Internet. És fruit de la ignorància, de la mala educació, de la no consciència de l’entorn i del context i de la deixadesa intel•lectual.

Per Alexia Dominguez